UN PUENTE HACIA TERABITHIA

Direcció: Gabor Csupo.

País: USA.

Any: 2007.

Duració: 94 min.

Gènero: Drama, aventures, fantasía.

Interpretación: Josh Hutcherson (Jess Aarons), AnnaSophia Robb (Leslie Burke), Zooey Deschanel (Srta. Edmunds), Robert Patrick (Jack Aarons), Bailee Madison (May Belle Aarons), Kate Butler (Nancy Aarons), Latham Gaines (Bill Burke), Judy McIntoch (Judy Burke), Lauren Clinton (Janice Avery), Devon Wood (Brenda Aarons).

Guión: David Paterson y Jeff Stockwell; basado en el libro de Katherine Paterson.

Producció: Hal Lieberman, Lauren Levine y David Paterson.

Música: Aaron Zigman.

Fotografía: Michael Chapman.

Muntatge: John Gilbert.

Diseny de producció: Robert Gillies.

Vestuari: Barbara Darragh

Argument: Jess Arons és un preadolescent que viu en un petit poble d'Estats Units. Té una família amb tres germans, una gran capacitat per córrer, una desbordant imaginació i un do especial per a dibuixar, però cap amic o amiga. A la seva escola està marginat per els seus companys (sobretot les noies de cursos superiors) , que el consideren extrany i "freaky" només pel fet que dibuixa coses fantasioses. Un dia arriba una nena nova a la classe, Leslie Burke. És una noia una mica diferent. Al principi no són gens amics però un bon dia, tornant cap a casa es repten mútuament a una cursa fins al bosc més proper on descobreixen una corda lligada en una branca d' arbre que s'atansa sobre una riera. Llavors es plantejen el fet de tenir un món propi on no existissin els companys que es riuen d'ells, ni la família ni res del que normalment els envolta i en algunes ocasions els causa problemes. Un món per ells dos i les criatures fantàstiques produides per la seva àmplia imaginació. Agafant-se de la corda travessen la riera fins a l'altre cantó, Therabithia. A partir d'aquí comença una preciosa amistat entre ells dos, junts viuran mil aventures, creades per ells mateixos i es convertiran els reis de Therabithia. Aquest món inventat i aquesta amistat tan gran els ajudarà a superar problemes diaris i comprendre coses que la vida els planteja.

Crítica: Si s'hagués de jutjar la pel·lícula sencera per la el rètol i el tràiler que l'anuncia , sembla que es tracti de Ciència Ficció barata i mal feta. Crec que el veritable pes de la pel·lícula està en el argument i el diàleg. El més important és el material que aporta a cadascú com a persona a través de situacions difícils o reflexions. La manera d'actuar dels actors, Josh Hutgerson i AnnaSophia Robb ens introdueix a la història de tal manera que el inesperat però bonic final ens pot emocionar moltíssim. D'altre banda ens fa veure (als nens, preadolescents i adolescents) el que viuen alguns companys aïllats de la resta i ens fa adonar que si els coneguéssim més a fons aquelles persones i els donéssim més oportunitats potser descobririem facetes amagades. Realment és una pel·lícula molt maca i amb molts valors sobre la veritable amistat. Si alguna frase l'hagués de definir seria: " imaginació i amistat al poder".

AHORA O NUNCA

Direcció: Rob Reiner.
País: USA.
Any: 2007.
Duració: 97 min.
Gènere: Comèdia dramàtica.
Interpretació: Jack Nicholson (Edward Cole), Morgan Freeman (Carter Chambers), Sean Hayes (Thomas), Rob Morrow (Dr. Hollins), Beverly Todd (Virginia), Alfonso Freeman (Roger Chambers), Rowena King (Angelica).
Guió: Justin Zackham.
Producció: Craig Zadan, Neil Meron, Alan Greisman y Rob Reiner.
Música: Marc Shaiman.
Fotografía: John Schwartzman.
Muntatge: Robert Leighton.
Diseny de producció: Bill Brzeski.
Vestuari: Molly Maginnis.
Argument: Edward Cole i Carter Chambers són dos homes de tercera edat completament diferents en tots els aspectes. Edward és propietari i director d'una cadena d'hospitals, ric, ateu, ha tingut moltes dones i només una filla amb qui no té contacte a causa d'una discussió del passat. Carter Chambers és mecànic, bastant pobre, ja que de jove va haber de deixar la apassionada carrera d'Història per l'embaràs de la seva dona, és una persona culta i religiosa amb una família que l'omple i per la qual ho donaria tot. L'única coincidència entre ells dos és que pateixen càncer. Es conèixen al coincidir en l'habitació de l'hospital. Tot i que al principi no tenen massa contacte acaben sent bons amics. Una nit Edward descobreix un paper pel terra. És una llista feta per Carter a quan anava a l'universitat per classe de filosofia on hi ha escrites les coses que imprescindibles a fer abans de morir. Edward proposa fer uns canvis a la llista i posar en pràctica tot el que hi ha escrit en aquell paper. Al principi sembla una bojeria però al final Carter accepta la proposta. Junts viuran en el poc temps que els queda, els millors moments de la seva vida sencera.

Crítica: Aquesta és de les poques pel·licules en les que costa trobar errors. Realment està molt aconseguida sobretot per el guió i l'interpretació. El guió presenta uns diàlegs reflexius sobre situacions de la vida, la mort, la família... tallats i finalitzats amb molta gràcia per una o varies frases i situacions que ens fan riure. L'humor que s'utilitza, (al contrari que les altres pel·lícules que he penjat) és força intel·ligent i acompanyat de la manera d'actuar de Morgan Freeman i Jack Nicholson ens fa riure molt. Potser si aquesta comèdia no estigués interpretada per aquests actors no hauria tingut gens d'èxit, ja que la clau d'aquest tipus de pel·lícules, crec que està en saber fer que el públic es fiqui dins de la comèdia dramàtica i reflexioni i es diverteixi per les situacions que es presenten. Això no tots els actor ho saben fer.
Sobre el guió ja està quasi tot dit: humor intel·ligent, frases emocionants i impactants...
Pel·lícula molt recomanada.

LA MADRE DEL NOVIO

Direcció: Robert Luketic.
País: USA.
Any: 2005.
Duració: 101 min.
Gènere: Comèdia.
Interpretació: Jennifer Lopez (Charlotte "Charlie" Cantilini), Jane Fonda (Viola Fields), Michael Vartan (Kevin Fields), Wanda Sykes (Ruby), Elaine Stritch (Gertrude), Adam Scott (Remy), Monet Mazur (Fiona), Annie Parisse (Morgan), Will Arnett (Kitt).
Guió: Anya Kochoff.
Producció: Paula Weinstein,Chris Bender y J.C. Spink.
Música: David Newman.
Fotografía: Russell Carpenter.
Muntatge: Scott Hill y Kevin Tent.
Diseny de producció: Missy Stewart.
Vestuari: Kym Barrett.

Argument: Charlotte és una noia que porta tres anys buscant el noi perfecte i finalment el troba. Es diu Kevin, és guapo, simpàtic i encantador. Decideixen que es volen casar. Per altra banda, Viola, la mare d'en Kevin, una exitosa presentadora i actriu, és despedida del programa que presentava. Està en un moment de crisi i té por de perdre el seu fill. Quan s'assaventa que el seu fill es vol casar es proposa convertir-se en la pitjor sogra del món perquè Charlotte no li "prengui" el seu fill. Amb els plans més maquiavèlics, complicarà la vida de Charlotte fingint moltes coses. Com que Charlotte no vol destrossar la relació amb en Kevin simplement per la sogra per tant no es queixa. I ha d'anar aguantant i dissimulant fins que s'adona que tot és fet expressament i a partir d'aquí comença la baralla jove/sogre més divertida.


Crítica: Crec que l'argument no és gaire original ja que el tema sogres i joves ja està molt tocat en moltes pel·lícules americanes i els acudits no són extraordinariament bons. Crec que el punt fort de la pel·lícula és la divertida interpretació dels actors. Les expresions, veus, i mirades són el que realment fan que els acudits siguin divertits. Destaquen Jane Fonda, Jennifer López i Wanda Skyes,dit d'es d'un altre punt de vista, Viola, Charlotte i Ruby. Aquests personatges estan portats molt a l'extrem però estàn aconseguits i són creíbles.

BIG FISH

DIRECCIÓ: Tim Burton.

PAÍS: USA.

ANY: 2003.

Duració: 125 min.

INTERPRETACIÓ: Ewan McGregor (Edward Bloom jove), Albert Finney (Edward Bloom gran), Billy Crudup (William Bloom), Jessica Lange (Sandra Bloom), Helena Bonham Carter (Jenny/Bruixa), Alison Lohman (Sandra jove), Robert Guillaume (Doctor Bennett), Marion Cotillard (Josephine), Matthew McGrory (Karl), Danny DeVito (Amos), Steve Buscemi (Norther Winslow).

GUIÓ: John August; basat en la novel·la de Daniel Wallace.

PRODUCCIÓ: Richard D. Zanuck, Bruce Cohen y Dan Jinks.

MÚSICA: Danny Elfman.

FOTOGRAFÍA: Philippe Rousselot.

MUNTATGE: Chris Lebenzon.

DISSENY DE PRODUCCIÓ: Dennis Gassner.

DIRECCIÓ ARTÍSTICA: Jack Johnson y Richard L. Johnson.

VESTUARI: Colleen Atwood.

ARGUMENT: Edward Bloom és un home estimat per tothom, amb una imaginació desbordant que ha tingut una vida molt plena i ha viscut moltes aventures. Sempre les explica a tothom i a la gent li agrada, tot i que alguns fets són ficticis i producte de l'imaginació d'Edward. Però el seu fill, William Bloom ja n'està fart d'aquelles històries entre les quals ha crescut. Des de ben petit el seu pare ja els hi explicava i se les va creure més temps del que se les hauria d'haver cregut. Quan va ser més gran i es va adonar que no tot era real és va sentir com un idiota. Per això un dia s'enfada amb el seu pare i no es tornen a parlar fins al cap de tres anys, quan Edward pateix una malaltia. L'home continua igual, explicant sempre la seva estrambòtica vida. William li demana que li expliqui la seva veritable història però el pare li diu que és veritat. El estranyat fill decideix descobrir per ell mateix la veritat, contactant amb algunes de les persones que apareixen a l'història del seu pare una mica diferents, com fent una metàfora de el seu caràcter. William poc a poc s'adona de que a vegades la realitat pot superar la ficció, que per entendre el present i superar els problemes reals s'ha d'utilitzar l'imaginació i veure-ho tot pel costat metafòric.

CRÍTICA: Tim Burton, com sempre, ens ha sorprès. Les seves idees estrambòtiques i originals ens ensenyen algunes lliçons. Hi ha bon treball (en general) per part dels actors ( sobretot Helena Bonham Carter, la bruixa i la Jenny) encarnant uns rars i divertits personatges amb mirades macabres i fúnebres, veus fantasmals o infantils molt divertides ... Potser podríem dir que el millor de la pel·lícula és el guió i el "material" que aporta a cadascú com a persona tot i que també cal destacar la direcció. El que falla podríem dir que és Edward Bloom de jove, potser és el personatge menys treballat i no arriba a l'alçada de la pel·lícula. Big Fish és una barreja de Drama i Fantasía molt aconseguida i sobretot impactant. Durant la pel·lícula es va combinant la superació de la malaltia d' Edward Bloom, la relació entre pare i fill... i l'història de la vida del primer explicada per la boca d'ell (per tant amb fets ficticis abundants). Així com altres pel·lícules d'aquest tipus estàn bé per passar una estona crec que aquesta s'hauria de veure més d'una vegada per trobar-li un significat per a un mateix.








alba;)

50 primeras citas

TÍTOL ORIGINAL: 50 First Dates
ANY: 2004
DURACIÓ: 99 min.
PAÍS: USA
DIRECTOR: Peter Segal
GUIÓ: George Wing, Lowell Ganz, Babaloo Mandel
MÚSICA:Teddy Castellucci
FOTOGRAFÍA: Jack N. Green
ACTORS: Adam Sandler (Henry Roth), Drew Barrymore (Lucy Whitmore), Rob Schneider (Ula), Lusia Strus (Alexa), Blake Clark (Marlin Whitmore), Sean Astin (Doug Whitmore), Amy Hill (Sue), Pomaika'i Brown (Nick), Dan Aykroyd (Dr. Keats), Allen Covert (Tom).
PRODUCTORA: Columbia Pictures
ARGUMENT: Henry Roth és un veterinari de fauna aquàtica que treballa al Parc de Vida Marina de Hawai i té tot el seu futur planejat. No vol compromisos, simplement va enamorant turistes que visiten el parc i ja està. Un dia en un bar coneix a la Lucy Withmore, una noia que tranquilament va fent "figures" amb el esmorzar. De seguida parlen i es coneixen. El següent dia torna al bar i s'acosta la noia per tornar a parlar amb ella. Lucy, no el reconeix i s'estranya, es pensa que en Henry és un boig. La propietaria del bar i gran amiga de Lucy li explica que fa uns anys la noia va patir un accident amb cotxe i que li va quedar com a cicatriu un problema mental que té com a concequència que cada matí, quan es lleva no recorda res del dia anterior. En Henry, realment estima aquella noia i si la intentarà enamorar cada dia. En passarà de tots colors amb els plans més estranys i divertits per tenir cada dia una "primera cita" amb aquella noia. 50 primeras citas ens demostra que l'amor tot ho pot fent-nos riure i potser en alguna part plorar una miqueta.

CRÍTICA: L'argument de la pel·lícula, és potser el que més destaca, ja que trenca l'estàndard de comèdia romàntica americana. En aquesta comèdia també s'hi plantejen temes més seriosos per reflexionar com ara els problemes mentals de memòria; si hem de deixar una persona i sacrificar-nos perquè aquesta sigui feliç o no; si ens podem enamorar d'una persona més d'un cop a la vida...
Potser no és d'aquelles pel·lícules que pots veure cada dia i no t'en canses però està bé per passar una estona i riure dels acudits, que per cert estàn bé però alguns no són gaire intel·ligents. Per part dels actors hi ha bon treball sobretot per part de Drew Barrymore ja que és bastant creíble, el seu personatge per les cares inocents, confuses i divertides alhora

alba;)